L’estrès felí; símptomes i solucions

Que els gats es mosseguin la cua pot semblar un joc inofensiu i innocent. Tanmateix, aquest gest podria indicar un problema de salut. Si detectes manca de pèl a la punta de la cua del teu gat o fins i tot crostes i ferides sagnants, cal descobrir-ne el motiu i posar-hi mesures!

Les raons de mossegar-se la cua amb intensitat poden ser o bé per causes físiques o bé per causes relacionades amb la seva pròpia conducta o amb la del seu entorn. Els motius físics poden tenir a veure amb les puces, les al·lèrgies alimentàries, els problemes anals, els problemes d’articulacions o l’artritis, entre altres raons que el veterinari determinarà. Pel que fa a les causes conductuals, acostumen a tenir relació amb l’avorriment, l’ansietat i majoritàriament amb l’estrès. Aquest últim motiu va ser el diagnòstic clínic del Simba, un mascle europeu no castrat d’entre 4 a 5 anys, pel qual hem cregut interessant dedicar-ne un article al blog d’Animalons.

 

 

Habitualment l’estrès es genera quan hi ha canvis en la rutina del gat o en la del seu entorn, com l’arribada de nous animals a la llar, un canvi de casa, la pèrdua de persones o animals propers, la por a altres felins de la zona o als càstigs.  Com a conseqüència, l’estrès causa en els gats una sobreestimulació i els impedeix, en els moments de descans, rebaixar l’estat d’alerta. Aquesta excitació els pot generar trastorns obsessius compulsius i reaccions excessives.

Per detectar aquest tipus de comportament, a més de mossegar-se la cua repetidament, també pot passar que el gat comenci a defecar fora de la seva caixeta de sorra i a marcar els espais de la casa, pot deixar de jugar i amagar-se a sota dels sofàs i dels mobles, pot llepar-se en excés, perdre la gana, augmentar la seva agressivitat o  miolar de manera excessiva.

L’estrès i els seus comportaments associats poden tenir diferents solucions segons quina en sigui la causa. Si es tracta de l’arribada d’un gos a la llar, per exemple, cal entendre que el gat necessitarà temps per adaptar-se a la nova vida. En aquests casos,   es pot habilitar un indret on el gos no hi pugui arribar i el felí s’hi pugui amagar i sentir-s’hi segur. L’acostament entre el gat i el gos s’ha d’anar fent lentament i amb algú supervisant-ho. Si, en canvi, el gat té por d’altres felins de les cases properes, cal assegurar-se que aquests no puguin entrar a l’habitatge. Si el problema és conseqüència d’un trasllat, cal preparar-li un espai on se senti protegit i deixar que descobreixi la nova llar al seu ritme i amb total llibertat.

A banda de tots aquests consells, cal que dediquem als nostres animalons més temps de lleure per alliberar-los de les seves tensions i distreure'ls de les seves manies. Els gats, com els gossos, necessiten jugar, ser acariciats així com cansar-se per evitar conductes agressives com la del Simba, a qui ja li hem donat l’alta després d’una bona cura de la cua i d’uns consells als propietaris.

 

 

L'ull de cirera

 

L'ull de cirera és una patologia que s'aprecia en aparèixer en l'ull de la mascota una massa ovalada i llisa de color rosat. Aquesta malaltia acostuma a afectar a cadells menors d'un any, tot i que no és estrany que pugui arribar a sorgir en gossos d'edat més avançada i, en casos més puntuals, pot ocorre també en gats. Acostuma a anar acompanyada de secreció ocular, llagrimeig i conjuntivitis. L'ull de cirera és molest i si l'animal es rasca, es pot provocar ferides. Aquesta malaltia també es coneix com a Cherry Eye o el prolapse de la glàndula de la membrana nictitant.

Hi ha certes races de gos més propenses a patir aquesta patologia com per exemple: els Cocker Spaniel, els Lhasa Apso, els Beagle, els Bulldog Anglesos i els Bulldog Francesos, els Bouvier de Berna i els San Bernard.

En la majoria dels casos la causa de l'aparició de l'ull de cirera és genètica tot i que també poden intervenir altres factors com la debilitat de la tercera parpella de l'ull i dels teixits que l'envolten.

Quan es detecta aquesta massa ovalada i rosada és important dirigir-se al veterinari el qual valorarà la solució segons cada cas. Primer de tot s'acostuma a administrar antiinflamatoris per veure si el volum de la massa es desinflama i si no és així, se suggereix realitzar una operació. Existeixen diferents tècniques d'entre les quals la més utilitzada pel seu percentatge d'èxit és la de Morgan o de butxaca. En els casos en què la glàndula sigui molt gran, mòbil o el teixit conjuntival molt lax, s'acostuma a utilitzar una tècnica més agressiva anomenada cirurgia d'ancoratge. Aquesta cirurgia consisteix a retornar la glàndula rosada als teixits més profunds de l'ull. Després de les operacions són necessàries unes setmanes de tractament fins que la massa s'hagi desinflamat. Sota cap cas s'ha de provar d'extirpar o de tallar la glàndula.

 

L’EPILÈPSIA EN ANIMALS DE COMPANYIA

L’epilèpsia és una disfunció neurològica primària transitòria del cervell que es manifesta amb atacs convulsius generalitzats. Aquesta malaltia d’origen hereditari es considera un desordre genètic*. Pot aparèixer en qualsevol edat i és poc freqüent en gats però més corrent en determinades races de gos com: Pastor alemany, Beagle, Pastor belga de Tervueren, Salchicha i Keeshond, Collie, Golden Retriever, Poodle, Huskie Siberià, Cocker Spaniel, Setter Irlandès, Schnauzer Miniatura, Fox terrier de pèl dur, Labrador Retriever i San Bernard.

Es considera que els animals tenen epilèpsia a partir del segon episodi. L’epilèpsia es manifesta amb moviments corporals no coordinats i amb la pèrdua o l’alteració de la consciència. Podem distingir-ne tres etapes:

  • Aura; és l’inici de la crisi: nerviosisme, inquietud, hipersalivació, incoordinació, tremolor, etc. Aquesta etapa pot durar des d’uns minuts fins a unes hores.
  •  Ictal; és quan es produeix l’atac. Els símptomes varien segons l’àrea d’origen. En general l’animal cau de costat inconscient i comença a fer moviments motors involuntaris, hipersaliva. També pot mostrar rigidesa, pèrdua de control dels esfínters, pèrdua del coneixement del seu entorn, etc. Aquesta fase pot durar des d’uns segons fins a diversos minuts.
  • Postical; és quan l’animal està desorientat, inquiet, no reconeix el seu entorn, segueix amb salivació. Aquesta fase pot produir ceguera transitòria.

Els animals que pateixen aquesta patologia, cal que visitin periòdicament el veterinari,  per informar-se i rebre consells sobre les cures i els controls que s’han de dur a terme. En general s’ha d’evitar qualsevol causa d'estrès en els animals. S’ha d’intentar que aquest porti una vida tranquil·la, evitant situacions de tensió. Les crisis epilèptiques repetitives produeixen un cansament excessiu en els animals. Davant d’aquesta situació cal que els propietari es mostrin tranquils, ja que, en general, no representen risc per a la vida dels animals. Durant l’atac s'ha de mantenir la calma i evitar que l'animal es doni cops i es pugui fer mal.

En certs casos, el veterinari pot receptar i pautar medicació que permet que l’atac no s’allargui més del necessari. Si aquest dura més de 20-30 minuts, és imprescindible anar al veterinari perquè aquest controli la crisi aguda amb medicació.

És molt important registrar la data i freqüència de les crisis en l'historial de l'animal. També cal realitzar una exploració neurològica i física completa davant les primeres crisis per avaluar el tipus de procés i establir la rutina de medicació a casa.

Conviure amb un animal epilèptic pot semblar molt dur per a la impotència que pot sentir el propietari. Però cal mantenir la calma i tenir molta paciència.

 

* El veterinari diagnostica la malaltia per descartar altres possibles orígens o patologies, ja que les crisis convulsives també poden ser donades de forma secundària per altres malalties. de tipus neoplàsica (tumors cerebrals), infecciosa (moquillo, ràbia, leucèmia, immunodeficiència, ràbia en gats, etc.), per substàncies tòxiques, per desequilibris metabòlics (hipoglucèmia), etc.

 

 

GALETES PER A GOSSOS

T'agrada cuinar? Aquestes galetes sense sucre son per llepar-se els bigotis! 

 

INGREDIENTS (18 galetes)

250 g de farina integral

1 cullera de llevat en pols

275 g de mantega de cacauet (de preferència sense sucre ni sal afegits)

225 ml de llet descremada

 

PREPARACIÓ

Preparació: 15 min

1. Escalfar el forn a 190º graus. Engreixar les safates del forn o preparar-les amb paper encerat de cuinar.

2. Barrejar la mantega de cacauet amb la llet i afegir la farina i el llevat en pols. Posar la massa sobre una superfície lleugerament enfarinada i estirar-la amb un rodet. Tallar la massa amb motlles de formes.

3. Ficar les galetes al forn a sobre de les safates preparades durant 20 minuts o fins que estiguin lleugerament daurades. Deixar refredar abans de donar a la nostra mascota!

 

 Nyam-nyam! A consumir amb moderació...

Els uròlits o càlculs renal en gats

Si el nostre felí passa molta estona a la sorra amb dificultat i molèsties per orinar, pot ser que sigui un símptoma de càlculs renals (uròlits). Normalment parlem de pedres però és més correcte anomenar-los cristalls perquè es componen de substàncies químiques que es cristal·litzen a l’orina.

Existeixen dos tipus comuns d’uròlits:

  • Uròlits d’estruvita que requereixen una dieta especifica per ajudar a dissoldre’ls.
  • Uròlits d’oxalat (càlcics) que poden aparèixer per l’acidesa de l’orina. Gràcies al seu component calcificat els podem visualitzar fàcilment en una radiografia convencional. No es poden dissoldre i per tant és necessari eliminar-los quirúrgicament.

Depenent del tipus, la quantitat, la mida i la localització de les pedres, es requerirà un tipus de tractament o un altre. El veterinari és qui aconsellarà el procés a seguir, que pot anar des d’una simple dieta a una cirurgia per extreure’ls físicament.

Els uròlits són molt habituals en gats mascles castrats, que beuen poca aigua i estan estressats. Si es detecta que l’animal passa molta estona a la sorra, es queixa quan la fa servir, està inquiet o hi ha sang a l’orina, és important portar-lo al veterinari. Els uròlits poden portar algunes complicacions: 

  • Molèsties en orinar
  • Còlics
  • Sang a l’orina
  • Infeccions urinàries
  • Obstruccions urinàries. Aquesta és una urgència greu que s’ha d’atendre aviat (les primeres 24-48 h màxim), ja que pot comportar, fins i tot, la mort de l’animal.                                           

Per diagnosticar si l’animal pateix càlculs renals, és important explicar al veterinari tots els símptomes de l’animal i realitzar les proves pertinents:

  • Radiografia i/o ecografia per valorar l'estat dels ronyons, la bufeta i les viesurinàries a la recerca d’uròlits.
  • Palpació de l'abdomen per veure si el gat pateix dolor.
  • Analítica d'orina per detectar infeccions.
  • Anàlisi de la mostra de càlcul renal al laboratori.

 

 

Pàgines