Piomètria: símptomes, diagnòstic i tractament

 

La piomètria és una afecció uterina comuna en gosses adultes sense esterilitzar. Es tracta d'una infecció de l'úter, no contagiosa, deguda a diferents factors com l'augment de progesterona després del zel, els canvis morfològics de l'endometri o una infecció bacteriana oportunista. El pronòstic de la malaltia depèn de la rapidesa amb què s'actuï, per això és important aplicar el tractament de manera urgent.


És més habitual en femelles sense esterilitzar de més de cinc anys, però també pot aparèixer a partir del primer zel. Es desenvolupa en una fase del cicle menstrual anomenada metaestre. L'animal presenta secrecions vaginals sanguinolentes o purulentes que es poden confondre fàcilment amb un zel que s'ha allargat molt més del normal o bé amb un segon zel poques setmanes després del primer. L'època de més risc per desenvolupar aquesta patologia és cap al mes o mes i mig després de l'últim zel.

Els símptomes més freqüents de la piomètria són la febre, la letargia, la inapetència, la set i, com a conseqüència, l'orina freqüent. En algunes ocasions l’animal pot presentar una panxa botida.

Existeixen dos tipus de piomètries, l'oberta i la tancada. En la primera, el coll de l'úter està obert amb una gran quantitat de pus que s'acumula a les banyes uterines i que escapa per la vulva. Aquest pus és el que el propietari pot confondre amb el zel. La piomètria tancada es manifesta de manera molt diferent de la primera i dóna poques pistes. És més perillosa perquè se sol diagnosticar força més tard, quan ja apareixen complicacions de salut més importants per la nostra gosseta.

El diagnòstic d’aquesta malaltia es realitza per anamnesis, exploració física, citologia vaginal i, l'ideal, és confirmar-la amb una ecografia abdominal. Una analítica general ens ajuda a fer-nos una idea de com està afectant el nostre animal aquesta infecció uterina.

El tractament sempre és la cirurgia. Es realitza una Ovariohisterectomía que és l'extirpació quirúrgica de l'úter i dels ovaris. D'aquesta manera eliminem físicament la infecció de l'animal. L'administració de fluïdoteràpia, antibioteràpia i analgèsics ens assegura una ràpida recuperació de la gossa després de la cirurgia.

En gosses esterilitzades aquesta patologia no es dóna, ja que, en haver inactivat el sistema reproductiu, la infecció és impossible. De fet, la piomètria és una de les principals causes per les quals els veterinaris recomanem esterilitzar les femelles entre el primer i segon zel, a banda de la disminució dràstica de la probabilitat de desenvolupar càncer de mama en un futur.

 

 

Vacunar els cadells

Vacunar els cadells

 

La vacunació de les nostres mascotes és un dels temes que més dubtes genera entre els propietaris d’animals. En el cas dels cadells, tot i que reben les primeres defenses amb el calostre de la mare, és important començar a vacunar-los en el moment adient. De fet, les defenses de la mare tenen una vida limitada; cap al mes i mig d’edat, la immunitat rebuda desapareix i és el moment de començar a vacunar perquè el cadell generi les seves pròpies defenses.

Gossos

En el cas dels gossos, la primera vacuna s’ha d’administrar als 45 dies de vida. Es tracta de la injecció contra la Parvovirosi, una malaltia vírica, molt contagiosa i mortal, que afecta especialment als cadells però també pot atènyer als gossos en edat adulta. La malaltia provoca diarrees sanguinolentes, ja que perjudica els intestins. A les 8 setmanes d’edat, s’ha d’administrar la segona vacuna, l’Heptavalent. És una injecció que dóna immunitat per 7 malalties diferents i que s’ha de repetir entre 3 setmanes i un mes després de la primera dosi. Una vegada administrades aquestes vacunes, només caldrà esperar una setmana perquè l’animal fabriqui les seves pròpies defenses i pugui sortir al carrer amb seguretat. Cal recordar però, que encara que falti alguna vacuna, s’aconsella que el cadell surti al carrer en braços del seu propietari per acostumar-se als sorolls, als cotxes i a la gent. A banda del calendari inicial de vacunació, és important saber que a Andorra és obligatori per llei posar la vacuna de la ràbia als 3 mesos d’edat. Quan ja s’han administrat aquestes primeres vacunes, cal fer un recordatori anual de l’Heptavalent i de la Ràbia per assegurar una bona immunitat per a la nostra mascota.

Gats

Pel que fa als gats, es comença el calendari de vacunació als 2 mesos d’edat amb la vacuna Trivalent, que s’ha de repetir tres setmanes després de la primera dosi.  Al cap d’una setmana, el cadell està immunitzat i pot sortir al carrer sense cap problema. La segona vacuna és la de la Ràbia. De la mateixa manera que passa amb els gossos, la llei andorrana també obliga a vacunar els gats d’aquesta malaltia als 3 mesos d’edat. Totes dues vacunes s’han de repetir anualment per garantir la immunitat dels felins.

Quan tenim un cadell, a part de les vacunes, també és molt important desparasitar l’animal internament, sigui un gos o un gat. La desparasitació s’ha de fer cada mes durant els primers sis mesos de vida i unes quatre vegades l’any al llarg de la resta de la vida de l’animal.

Existeixen altres vacunes i tractaments que poden assegurar la salut de les nostres mascotes. Davant de qualsevol dubte, sempre és aconsellable contactar amb el nostre veterinari que és qui millor ens aconsellarà sobre els passos a seguir a l’hora de garantir la salut dels nostres animalons.

 

 

Els perills de la processionària de pi en els animalons

Avui us volem acostar a una gran desconeguda per la majoria de propietaris d'animals de companyia: la processionària del pi. Aquestes erugues són un perill real i propi de la primavera per a les nostres mascotes. De març a maig, és molt freqüent trobar al bosc, als parcs i fins i tot als jardins, unes fileres llargues i peludes que es mouen; són les erugues de la processionària del pi. Aquestes erugues són sensibles al fred i a la humitat i viuen als boscos de pins i cedres de tota la península Ibèrica i Balears. Si bé a Andorra no són gaire freqüents, ja que no viuen en zones per sobre dels 1500 metres d'altitud, sí que ho són a les parròquies baixes així com a la Seu i a l'Alt Urgell.

El cicle biològic de l'eruga processionària dura tot l'any. Durant l'hivern, les larves solen romandre al niu tot el dia i surten a la nit a alimentar-se de les fulles del pi on viuen. Quan s'acaba el fred hivernal, disminueixen les pluges i comença a pujar la temperatura, les erugues comencen a baixar de l'arbre en forma de processó buscant el lloc adequat on enterrar-se i teixir el capoll del qual, a finals d'estiu, en sortirà una papallona. Aquestes papallones, que solen viure un o dos dies, volen al final de la tarda fins a les fulles de pins i cedres per pondre-hi els seus ous. En pocs dies, d'aquests ous surten noves erugues que s'alimentaran de les fulles fins que siguin prou grans per a desplaçar-se a la zona de l'arbre on construiran un nou niu. Aquests nius són molt fàcils de reconèixer: s'assemblen a bosses grans de cotó-fluix enganxades als extrems de les branques.

Precisament és a la primavera, durant la peregrinació que fan pels sòls dels boscos, que constitueixen un perill important per a les nostres mascotes. Les podeu identificar fàcilment, ja que tenen el cap i la pell de color negre amb els laterals grisos.

Però allò que més crida l'atenció de les erugues és la gran quantitat de pèls vermellosos que presenten a l'esquena i que s'anomenen Tricomes. Cada eruga té uns 500.000 tricomes que, sota el microscopi, s'assemblen a petites fletxes enverinades. La seva mida petita i la facilitat amb què es desprenen i es claven a la pell, fa que el mínim contacte amb l'eruga produeixi efectes importants. Són extremadament verinoses, produeixen urticàries i al·lèrgies cutànies en persones i animals. També poden produir quadres respiratoris de diversa gravetat, ja que els corrents d'aire poden arrossegar partícules d'aquests pèls. Un altre dels perills d'aquestes erugues és la Histamina, una substància altament inflamatòria i urticant que disparen quan se senten amenaçades per la proximitat de l'animal.

El primordial és intentar evitar el contacte del nostre gos amb l'eruga. Cal passejar-lo per zones lliures de processionària. Si no podem evitar zones de pins infectats, hem d'estar alerta perquè no s'apropi a olorar-les o llepar-les. Els gossos joves, a causa de la seva curiositat innata i les seves ganes de jugar, són els que tenen més risc d'entrar en contacte amb l'eruga. No hem de deixar els cadells en zones afectades sense supervisió, ja que les llargues fileres d'erugues en moviment són un irresistible reclam per la majoria de gossos.

Si, malauradament, el nostre gos té contacte amb l'eruga, la reacció es desencadena de manera immediata: comencen a bavejar i se'ls inflama la llengua. La llengua presenta coloracions vermelles o morades que desenvolupen úlceres i ampolles amb líquid, que recorden molt a les cremades. També se'ls pot inflamar la cara donant una sensació de "gos globus". El gos presenta de seguida molèsties evidents: dolor en obrir la boca, picor a la cara i a la boca i, sovint, vomiten trossos d'eruga. Els casos més greus són aquells en què s'empassen diverses erugues i poden produir fins i tot la mort del nostre animal, ja que la llengua, la glotis i la laringe poden inflamar-se de manera important complicant la respiració de l'animal.

Si el vostre animaló ha tingut contacte amb erugues, renteu-li la boca amb aigua temperada i dueu-lo ràpidament al vostre veterinari. Li administraran corticoides i antihistamínics d'acció ràpida per via endovenosa.

En la majoria dels casos, tot i arribar ràpidament al servei d'urgències veterinàries, no es poden evitar lesions importants a la llengua. El més habitual és que la vida de l'animal no corri perill però que es perdi algun tros de llengua. En general les cicatrius a la llengua que acaben quedant no són un problema perquè l'animal segueixi bevent o menjant amb normalitat.

Animalons dóna la benvinguda als gats

Pía visita veterinari

Cada animal té unes necessitats i unes característiques inherents a la seva raça i és important tenir-les en compte, sobretot en situacions inusuals com són les visites al veterinari. Pel que fa als felins, aquests tenen comportaments particulars que fan que les consultes a l’especialista siguin diferents de les d’altres animals de companyia. Per això, a Animalons hem posat en funcionament una nova consulta pensada única i exclusivament per a gats. També, l'equip s’ha format i especialitzat per poder-los atendre amb total professionalitat i fer que la visita al veterinari sigui una vivència positiva. 

 

 

Els gats són animals territorials i un canvi d'espai els pot causar estrès. Tant és així que la visita al veterinari pot convertir el gat mes dòcil del món en un animal agressiu que tracta de protegir-se en un territori desconegut. Davant això l’actitud del veterinari així com la del propietari de l’animal són bàsiques per prevenir d'aquesta situació. Si el gat detecta nerviosisme per part de l'un o de l'altre, la visita es complica. Per tant, limitar l’estrès dels gats abans i durant la vista veterinària així com durant l’hospitalització és essencial. Per poder reconduir aquestes situacions, a Animalons hem ampliat el centre veterinari i hem adaptat una nova zona de consulta i una sala d’hospitalització exclusiva per a gats. Utilitzem tècniques amables amb els felins, que redueixen notablement l’estrès i el dolor durant la visita a les nostres instal·lacions.

 

La flexibilitat és una de les nostres màximes a l’hora d’examinar un gat. Ens adaptem al felí i deixem que ell esculli on ha de ser la visita: a la bàscula, al rascador, a la taula, al terra, etc. També és important reforçar-los la confiança i la seguretat oferint-los llocs on refugiar-se com rascadors, gàbies amb compartiments amagats o mantes amb les que aïllar-se dels elements exteriors mentre esperen.

A més, l’experiència i la formació del personal del centre veterinari són fonamentals i fan possible la detecció d’actituds de por i ansietat per part dels gats i la cerca de solucions per restablir la confiança. De fet, la por fa augmentar el sucre a la sang i aquesta pujada es pot diagnosticar erròniament com una diabetis. En aquest sentit, l’entrenament i l’especialització dels professionals faciliten la identificació d’aquestes actituds i permeten la presa de mesures preventives per evitar la resposta negativa dels felins.

D’altra banda, els gats són animals molt sensibles a les variacions olfactives ambientals. Per això, hem creat un ambient neutre, on el felí es pot sentir en total confiança. També utilitzem un sistema de feromones sintètiques (Feliway) tant en les consultes com en l’hospitalització. Aquest mètode ens permet obtenir, de manera artificial, la feromona facial felina que un gat secreta per les galtes quan està tranquil i segur; i aconseguir així que es relaxi de manera natural i redueixi l’ansietat que pot provocar-li la visita al veterinari. Finalment utilitzem productes de neteja no agressius que fan que els gats no se sentin incòmodes davant de les olors fortes. Aquests mateixos productes són molt eficients eliminant les feromones felines de la por que els gats alliberen amb l’estrès i que poden indicar als gats que venen a posteriori que alguna cosa dolenta està passant.

Els gats són animals independents però que necessiten del contacte amb els humans. Hem de recordar que, tot i que podem ser els seus amics, no podem dominar-los. Per una bona convivència cal que els coneguem en profunditat, acceptem la seva naturalesa i els estimem sense condicions.

Primavera: Protegeix als teus Animalons dels paràsits!

Ja és aquí la primavera! 

I, amb la primavera, tornen els paràsits.

Però no patiu, un any mes podrem amb ells!

Dels paràsits en gats i gossos en tenim bàsicament de dues classes:  els externs o ectoparàsits (a la pell) i els interns o endoparàsits (a estómac i budells).

Els paràsits externs s’instal•len al pèl o a la pell dels nostres Animalons

Necessiten xuclar la sang dels nostres amics per alimentar-se. 

A banda de produir un ampli ventall de problemes a la pell, transmeten malalties greus a la sang dels nostres companys.
Estem parlant bàsicament de les puces, les paparres, les mosques d’estable i el temut mosquit de la Leishmània.
Són paràsits que poden afectar a les persones produint greus malalties.

Convé protegir a les nostres mascotes des de l’inici de la primavera fins ben entrada la tardor. 

En zones mes càlides que Andorra és recomanable protegir-los tot l’any.

Els paràsits interns son tota una família de cucs intestinals. S’aprofiten de l’aliment que els nostres Animalons mengen. Donen múltiples problemes que poden anar des de diarrees, a anèmies, a obstruccions intestinals…

Són fàcils de prevenir si som constants i desparasitem als nostres companys regularment. En cadells de menys de sis mesos d’edat, cal fer-ho cada mes. Als adults cal recordar desparasitar-los cada canvi d’estació (cada tres o quatre mesos), ja que aquests cucs es mantenen actius tot l’any.

Existeixen xarops o comprimits molt efectius a tal efecte. 

És important saber que els paràsits interns poden passar tambè a les persones.

La desparasitació preventiva regular dels nostres Animalons ens protegeix tan a nosaltres com a les nostres mascotes.

A Animalons, Hospital Veterinari estarem encantats d’assessorar-te en els productes mes adients pel teu company.

Pàgines