L’EPILÈPSIA EN ANIMALS DE COMPANYIA

L’epilèpsia és una disfunció neurològica primària transitòria del cervell que es manifesta amb atacs convulsius generalitzats. Aquesta malaltia d’origen hereditari es considera un desordre genètic*. Pot aparèixer en qualsevol edat i és poc freqüent en gats però més corrent en determinades races de gos com: Pastor alemany, Beagle, Pastor belga de Tervueren, Salchicha i Keeshond, Collie, Golden Retriever, Poodle, Huskie Siberià, Cocker Spaniel, Setter Irlandès, Schnauzer Miniatura, Fox terrier de pèl dur, Labrador Retriever i San Bernard.

Es considera que els animals tenen epilèpsia a partir del segon episodi. L’epilèpsia es manifesta amb moviments corporals no coordinats i amb la pèrdua o l’alteració de la consciència. Podem distingir-ne tres etapes:

  • Aura; és l’inici de la crisi: nerviosisme, inquietud, hipersalivació, incoordinació, tremolor, etc. Aquesta etapa pot durar des d’uns minuts fins a unes hores.
  •  Ictal; és quan es produeix l’atac. Els símptomes varien segons l’àrea d’origen. En general l’animal cau de costat inconscient i comença a fer moviments motors involuntaris, hipersaliva. També pot mostrar rigidesa, pèrdua de control dels esfínters, pèrdua del coneixement del seu entorn, etc. Aquesta fase pot durar des d’uns segons fins a diversos minuts.
  • Postical; és quan l’animal està desorientat, inquiet, no reconeix el seu entorn, segueix amb salivació. Aquesta fase pot produir ceguera transitòria.

Els animals que pateixen aquesta patologia, cal que visitin periòdicament el veterinari,  per informar-se i rebre consells sobre les cures i els controls que s’han de dur a terme. En general s’ha d’evitar qualsevol causa d'estrès en els animals. S’ha d’intentar que aquest porti una vida tranquil·la, evitant situacions de tensió. Les crisis epilèptiques repetitives produeixen un cansament excessiu en els animals. Davant d’aquesta situació cal que els propietari es mostrin tranquils, ja que, en general, no representen risc per a la vida dels animals. Durant l’atac s'ha de mantenir la calma i evitar que l'animal es doni cops i es pugui fer mal.

En certs casos, el veterinari pot receptar i pautar medicació que permet que l’atac no s’allargui més del necessari. Si aquest dura més de 20-30 minuts, és imprescindible anar al veterinari perquè aquest controli la crisi aguda amb medicació.

És molt important registrar la data i freqüència de les crisis en l'historial de l'animal. També cal realitzar una exploració neurològica i física completa davant les primeres crisis per avaluar el tipus de procés i establir la rutina de medicació a casa.

Conviure amb un animal epilèptic pot semblar molt dur per a la impotència que pot sentir el propietari. Però cal mantenir la calma i tenir molta paciència.

 

* El veterinari diagnostica la malaltia per descartar altres possibles orígens o patologies, ja que les crisis convulsives també poden ser donades de forma secundària per altres malalties. de tipus neoplàsica (tumors cerebrals), infecciosa (moquillo, ràbia, leucèmia, immunodeficiència, ràbia en gats, etc.), per substàncies tòxiques, per desequilibris metabòlics (hipoglucèmia), etc.

 

 

GALETES PER A GOSSOS

T'agrada cuinar? Aquestes galetes sense sucre son per llepar-se els bigotis! 

 

INGREDIENTS (18 galetes)

250 g de farina integral

1 cullera de llevat en pols

275 g de mantega de cacauet (de preferència sense sucre ni sal afegits)

225 ml de llet descremada

 

PREPARACIÓ

Preparació: 15 min

1. Escalfar el forn a 190º graus. Engreixar les safates del forn o preparar-les amb paper encerat de cuinar.

2. Barrejar la mantega de cacauet amb la llet i afegir la farina i el llevat en pols. Posar la massa sobre una superfície lleugerament enfarinada i estirar-la amb un rodet. Tallar la massa amb motlles de formes.

3. Ficar les galetes al forn a sobre de les safates preparades durant 20 minuts o fins que estiguin lleugerament daurades. Deixar refredar abans de donar a la nostra mascota!

 

 Nyam-nyam! A consumir amb moderació...

Els uròlits o càlculs renal en gats

Si el nostre felí passa molta estona a la sorra amb dificultat i molèsties per orinar, pot ser que sigui un símptoma de càlculs renals (uròlits). Normalment parlem de pedres però és més correcte anomenar-los cristalls perquè es componen de substàncies químiques que es cristal·litzen a l’orina.

Existeixen dos tipus comuns d’uròlits:

  • Uròlits d’estruvita que requereixen una dieta especifica per ajudar a dissoldre’ls.
  • Uròlits d’oxalat (càlcics) que poden aparèixer per l’acidesa de l’orina. Gràcies al seu component calcificat els podem visualitzar fàcilment en una radiografia convencional. No es poden dissoldre i per tant és necessari eliminar-los quirúrgicament.

Depenent del tipus, la quantitat, la mida i la localització de les pedres, es requerirà un tipus de tractament o un altre. El veterinari és qui aconsellarà el procés a seguir, que pot anar des d’una simple dieta a una cirurgia per extreure’ls físicament.

Els uròlits són molt habituals en gats mascles castrats, que beuen poca aigua i estan estressats. Si es detecta que l’animal passa molta estona a la sorra, es queixa quan la fa servir, està inquiet o hi ha sang a l’orina, és important portar-lo al veterinari. Els uròlits poden portar algunes complicacions: 

  • Molèsties en orinar
  • Còlics
  • Sang a l’orina
  • Infeccions urinàries
  • Obstruccions urinàries. Aquesta és una urgència greu que s’ha d’atendre aviat (les primeres 24-48 h màxim), ja que pot comportar, fins i tot, la mort de l’animal.                                           

Per diagnosticar si l’animal pateix càlculs renals, és important explicar al veterinari tots els símptomes de l’animal i realitzar les proves pertinents:

  • Radiografia i/o ecografia per valorar l'estat dels ronyons, la bufeta i les viesurinàries a la recerca d’uròlits.
  • Palpació de l'abdomen per veure si el gat pateix dolor.
  • Analítica d'orina per detectar infeccions.
  • Anàlisi de la mostra de càlcul renal al laboratori.

 

 

LA TOXOPLASMOSI

La toxoplasmosi és una malaltia infecciosa provocada per un organisme intracel·lular anomenat “Toxoplasma Gondii”.

Cicle vital

Aquesta malaltia té tres formes diferents: trofozoït, oocists (ous) i quists titulars. El gat és l’hoste principal d’aquest paràsit; després d’ingerir-lo es multiplica a l’interior del seu intestí i és eliminat per excrements en forma d’oocists (d’ous) que poden infectar altres animals i humans. El gat només expulsa aquests “ous” una vegada durant 2-3 setmanes al llarg de la seva vida i només són infectius 24 h-48 h després d’estar fora del cos. L’ésser humà actua d’hoste intermediari infectant-se a través de la ingestió d’Oocists, per contacte amb excrements de gat o bé per ingesta de carn crua o verdura poc cuita. El sistema immunitari de l’ésser humà controla la infecció produint anticossos, es converteix en seropositiu i, normalment, no té símptomes. En alguns casos pot haver-hi afectació ganglionar, febre lleugera, diarrees lleus, mal de cap, malestar... però, en general, els símptomes desapareixen després de 2-6 mesos.

Transmissió i contagi

La transmissió de l’animal a l’home es coneix com a zoonosis.  Es poden infectar quasi tots els mamífers i, per tant, també es pot infectar la carn destinada al consum humà. Les fonts de contagi per a l’ésser humà són la carn crua, la verdura sense rentar i els excrements de gat. La toxoplasmosi també es pot contagiar via transplacentària de la mare al fetus, en aquest cas s’anomena “Toxoplasmosi Neonatal”. Per això, si una dona embarassada seronegativa (que no ha tingut mai contacte) s’infecta, la infecció pot provocar malformacions del fetus o avortament. En el cas d’estar embarassada, s’han de prendre més precaucions per a no contagiar-se, sobretot durant la primera meitat de la gestació.

Prevenció

És primordial que les persones immunodeprimides per alguna patologia, en edat de risc o bé embarassades seronegatives, prenguin precaucions per evitar la ingesta i el contacte amb els Oocists. A continuació, algunes recomanacions a tenir en compte:

1. Alimentació: menjar carn ben feta (>65 ºC) o bé congelada durant diverses setmanes (<20 ºC). No menjar verdures i/o vegetals crus o rentar-los molt bé. Tampoc s’han de menjar ous crus ni llet sense pasteuritzar 

2. Higiene: rentar-se bé les mans o utilitzar guants per manipular sorra de jardins i aliments (verdures i carn crua).

3. Animals: evitar que els nostres gats tinguin contacte amb gats del carrer. No alimentar els nostres gats amb carn crua i encarregar la neteja de les seves safates a persones no embarassades (malgrat que si s’utilitzen guants, el risc es minimitza i, a més, cal recordar que els Oocists només són infecciosos les primeres 24 h-48 h després d’haver estat expulsats en femta).

Cal remarcar, però, que el gat no és una font de contagi habitual. La majoria dels contagis es produeixen via alimentació. Així, una dona embarassada seronegativa pot viure amb el seu gat, tot i que haurà de tenir més precaucions a l’hora de manipular les seves femtes, amb la higiene i l’alimentació.

 

Tens algun dubte? No dubtis en contactar amb el teu veterinari per a més informació!

Piomètria: símptomes, diagnòstic i tractament

 

La piomètria és una afecció uterina comuna en gosses adultes sense esterilitzar. Es tracta d'una infecció de l'úter, no contagiosa, deguda a diferents factors com l'augment de progesterona després del zel, els canvis morfològics de l'endometri o una infecció bacteriana oportunista. El pronòstic de la malaltia depèn de la rapidesa amb què s'actuï, per això és important aplicar el tractament de manera urgent.


És més habitual en femelles sense esterilitzar de més de cinc anys, però també pot aparèixer a partir del primer zel. Es desenvolupa en una fase del cicle menstrual anomenada metaestre. L'animal presenta secrecions vaginals sanguinolentes o purulentes que es poden confondre fàcilment amb un zel que s'ha allargat molt més del normal o bé amb un segon zel poques setmanes després del primer. L'època de més risc per desenvolupar aquesta patologia és cap al mes o mes i mig després de l'últim zel.

Els símptomes més freqüents de la piomètria són la febre, la letargia, la inapetència, la set i, com a conseqüència, l'orina freqüent. En algunes ocasions l’animal pot presentar una panxa botida.

Existeixen dos tipus de piomètries, l'oberta i la tancada. En la primera, el coll de l'úter està obert amb una gran quantitat de pus que s'acumula a les banyes uterines i que escapa per la vulva. Aquest pus és el que el propietari pot confondre amb el zel. La piomètria tancada es manifesta de manera molt diferent de la primera i dóna poques pistes. És més perillosa perquè se sol diagnosticar força més tard, quan ja apareixen complicacions de salut més importants per la nostra gosseta.

El diagnòstic d’aquesta malaltia es realitza per anamnesis, exploració física, citologia vaginal i, l'ideal, és confirmar-la amb una ecografia abdominal. Una analítica general ens ajuda a fer-nos una idea de com està afectant el nostre animal aquesta infecció uterina.

El tractament sempre és la cirurgia. Es realitza una Ovariohisterectomía que és l'extirpació quirúrgica de l'úter i dels ovaris. D'aquesta manera eliminem físicament la infecció de l'animal. L'administració de fluïdoteràpia, antibioteràpia i analgèsics ens assegura una ràpida recuperació de la gossa després de la cirurgia.

En gosses esterilitzades aquesta patologia no es dóna, ja que, en haver inactivat el sistema reproductiu, la infecció és impossible. De fet, la piomètria és una de les principals causes per les quals els veterinaris recomanem esterilitzar les femelles entre el primer i segon zel, a banda de la disminució dràstica de la probabilitat de desenvolupar càncer de mama en un futur.

 

 

Pàgines