El complex del granuloma eosinofílic felí

La Kami presenta una llaga a la llengua i a la glotis degut a un virus anomenat Coriza..

Els hàbits de vida dels animals poden implicar certs riscos a l’hora de contraure determinades malalties, més encara si es tracta d’un animaló que no té les atencions de ningú que en pugui tenir cura permanentment i que visqui al carrer.

Aquesta és el cas de la Kami, una gateta que l’Associació Laika va portar-nos a Animalons després d’haver-la rescatat del carrer. De seguida van observar que patia una llaga a la llengua que, després de l’exploració, vam veure que també tenia a la glotis. La seva causa és un virus anomenat Coriza, un dels molts que estan al darrera de les infeccions víriques que provoquen l’anomenat granuloma eosinofílic felí.

Un nom que ens pot espantar una mica però que es tradueix en lesions a la pell, a la boca o a les zones mucoses de la cara causades per infeccions bacterianes, per infeccions víriques -com és el cas de la Kami-, però també per les reaccions causades per una al·lèrgia o una hipersensibilitat a proteïnes animals, vegetals o additius; hipersensibilitat a les picades de puces i d’insectes i també a al·lèrgens ambientals. També es poden donar casos provocats per traumatismes per l’acció d’ossos, plantes o cossos estranys que els animals s’introdueixen a la boca i amb els quals es poden fer mal.

El granuloma eosinofílic felí pot ser de tres tipus: el granuloma colaginolític lineal, la placa eosinofílica i l’úlcera eosinofílica.

El primer apareix en animals joves, amb menys de dos anys. La placa eosinofílica és una lesió cutània freqüent associada, generalment, a un procés d’hipersensibilitat a les puces. Finalment, l’úlcera indolent o eosinofílica, és la que afecta gats de totes les edats.

Si observes úlceres o clapes en alguna part del cos del teu gat o gata, és convenient que el portis  al veterinari perquè li faci un primer examen físic amb el qual observi tant la distribució com l’aspecte de les lesions. A partir d’un primer diagnòstic, podrà saber si és necessari realitzar altres proves, com ara un raspat cutani, una citologia cutània o un cultiu bacterià, que permetin concretar el diagnòstic diferencial i prescriure-li el tractament més adient.

Per cert! Després de l’atenció i les cures que va rebre de l’equip d’Animalons, la Kami va recuperar la gana i un aspecte mes sa de la seva petita llengua.

 

Els Border Collie i els medicaments

Hi ha medicaments que els Border Collies no poden prendre. Es tracta d'una raça que, en força ocasions, presenta una alta sensibilitat a determinades substàncies. La causa és el desordre genètic que presenten un 35% dels exemples d'aquesta espècie, causat per la mutació del gen que produeix la proteïna encarregada de transportar els medicaments a través de la sang cap als diferents òrgans del seu cos. Es tracta del gen MDR1.

Quan el gen sofreix aquesta mutació genètica, certes substàncies s'acumulen al cervell i en altres òrgans, com el fetge i els ronyons, en alts nivells tòxics, causant greus problemes neurològics, incloent convulsions i la mort.

L'única fórmula per esbrinar si el nostre Border Collie és portador d'aquesta mutació genètica és fer-li una analítica d'ADN, un fet que us recomanem donat que l'espectre de medicaments als quals pot reaccionar negativament és força ampli, i abasta des dels tractaments de patologies comunes, com paràsits i diarrees, fins a malalties més greus, com un càncer. La prova d'ADN, es pot fer mitjançant una mostra de saliva o bé una mostra de sang que el veterinari enviarà a laboratori. L'informe de la prova li proporcionarà el genotip del gos, donant com a resultat entre: Normal/Normal (+/+) Normal / Mutant (+/-) Mutant/Mutant (-/-).

A banda del Border Collie, també poden patir aquesta alteració genètica altres races com els Bobtail, Pastor Shetland, Pastor australià, Pastor australià miniatura, Collie Rough i Smooth, Pastor alemany, Pastor Silken windhoundsWhippets i qualsevol creuament amb aquestes races.

Si teniu exemplars d'alguna d'aquestes races, és recomanable que us assegureu que el vostre gos no corre cap risc abans de l'administració de cap medicament que contingui substàncies químiques que poden perjudicar-lo. El vostre veterinari sap quines són les drogues que ha de descartar. Tingueu en compte, també, que encara que alguna vegada se li hagi administrat un medicament i no hagi patit cap reacció estranya, en tornar a administrar-li més endavant sí que pot ser tòxic per l'efecte d'acumulació a l'organisme de les substàncies que no ha pogut eliminar o bé per la interacció amb un altre medicament que se li subministri simultàniament.

Diarrea en gats i gossos

La diarrea en gats i gossos és una preocupació freqüent dels propietaris. Aquesta simptomatologia pot venir provocada per diversos factors com un canvi d’alimentació, una intoxicació o bé alguna ingesta que el nostre animaló hagi fet pel carrer, entre altres. Sovint no tenim clar com gestionar aquest tipus de situació i acabem donant a les nostres mascotes aliments o begudes que no són bones per a la seva recuperació, o fins i tot automedicant-los, posant en perill la seva salut. Per això, és important saber què cal fer i que no quan el nostre animaló pateix de descomposició.

Què cal fer?

El primer de tot és canviar l’alimentació habitual de la nostra mascota i substituir-la per una dieta d’arròs amb pollastre bullit, sense oli ni sal. De forma gradual tornarem a donar-li el seu pinso habitual.

Què no hem de fer?

És important no deixar la nostra mascota en dejú. Per recuperar les pèrdues i mantenir l’aigua dins del cos, l’intestí necessita sals; per això és vital que l’animal ingereixi aliments adients a la seva situació, a més d’aigua. També cal evitar donar begudes isotòniques com l’Aquarius, ja que l'excés de sucre d'aquests refrescs augmenta la glucosa a l'intestí que expulsa encara més aigua de l'organisme, empitjora la diarrea i amb això el risc de deshidratació. Finalment, és important no automedicar el nostre animal; administrar medicaments com el Fortasec sense prescripció del veterinari podria perjudicar greument la salut de la nostra mascota.

Si, tot i seguir aquestes pautes, el nostre animaló no es troba millor i/o el veiem decaigut i apagat, és imprescindible fer una visita al veterinari.

 

 

 

 

L’estrès felí; símptomes i solucions

Que els gats es mosseguin la cua pot semblar un joc inofensiu i innocent. Tanmateix, aquest gest podria indicar un problema de salut. Si detectes manca de pèl a la punta de la cua del teu gat o fins i tot crostes i ferides sagnants, cal descobrir-ne el motiu i posar-hi mesures!

Les raons de mossegar-se la cua amb intensitat poden ser o bé per causes físiques o bé per causes relacionades amb la seva pròpia conducta o amb la del seu entorn. Els motius físics poden tenir a veure amb les puces, les al·lèrgies alimentàries, els problemes anals, els problemes d’articulacions o l’artritis, entre altres raons que el veterinari determinarà. Pel que fa a les causes conductuals, acostumen a tenir relació amb l’avorriment, l’ansietat i majoritàriament amb l’estrès. Aquest últim motiu va ser el diagnòstic clínic del Simba, un mascle europeu no castrat d’entre 4 a 5 anys, pel qual hem cregut interessant dedicar-ne un article al blog d’Animalons.

 

 

Habitualment l’estrès es genera quan hi ha canvis en la rutina del gat o en la del seu entorn, com l’arribada de nous animals a la llar, un canvi de casa, la pèrdua de persones o animals propers, la por a altres felins de la zona o als càstigs.  Com a conseqüència, l’estrès causa en els gats una sobreestimulació i els impedeix, en els moments de descans, rebaixar l’estat d’alerta. Aquesta excitació els pot generar trastorns obsessius compulsius i reaccions excessives.

Per detectar aquest tipus de comportament, a més de mossegar-se la cua repetidament, també pot passar que el gat comenci a defecar fora de la seva caixeta de sorra i a marcar els espais de la casa, pot deixar de jugar i amagar-se a sota dels sofàs i dels mobles, pot llepar-se en excés, perdre la gana, augmentar la seva agressivitat o  miolar de manera excessiva.

L’estrès i els seus comportaments associats poden tenir diferents solucions segons quina en sigui la causa. Si es tracta de l’arribada d’un gos a la llar, per exemple, cal entendre que el gat necessitarà temps per adaptar-se a la nova vida. En aquests casos,   es pot habilitar un indret on el gos no hi pugui arribar i el felí s’hi pugui amagar i sentir-s’hi segur. L’acostament entre el gat i el gos s’ha d’anar fent lentament i amb algú supervisant-ho. Si, en canvi, el gat té por d’altres felins de les cases properes, cal assegurar-se que aquests no puguin entrar a l’habitatge. Si el problema és conseqüència d’un trasllat, cal preparar-li un espai on se senti protegit i deixar que descobreixi la nova llar al seu ritme i amb total llibertat.

A banda de tots aquests consells, cal que dediquem als nostres animalons més temps de lleure per alliberar-los de les seves tensions i distreure'ls de les seves manies. Els gats, com els gossos, necessiten jugar, ser acariciats així com cansar-se per evitar conductes agressives com la del Simba, a qui ja li hem donat l’alta després d’una bona cura de la cua i d’uns consells als propietaris.

 

 

L'ull de cirera

 

L'ull de cirera és una patologia que s'aprecia en aparèixer en l'ull de la mascota una massa ovalada i llisa de color rosat. Aquesta malaltia acostuma a afectar a cadells menors d'un any, tot i que no és estrany que pugui arribar a sorgir en gossos d'edat més avançada i, en casos més puntuals, pot ocorre també en gats. Acostuma a anar acompanyada de secreció ocular, llagrimeig i conjuntivitis. L'ull de cirera és molest i si l'animal es rasca, es pot provocar ferides. Aquesta malaltia també es coneix com a Cherry Eye o el prolapse de la glàndula de la membrana nictitant.

Hi ha certes races de gos més propenses a patir aquesta patologia com per exemple: els Cocker Spaniel, els Lhasa Apso, els Beagle, els Bulldog Anglesos i els Bulldog Francesos, els Bouvier de Berna i els San Bernard.

En la majoria dels casos la causa de l'aparició de l'ull de cirera és genètica tot i que també poden intervenir altres factors com la debilitat de la tercera parpella de l'ull i dels teixits que l'envolten.

Quan es detecta aquesta massa ovalada i rosada és important dirigir-se al veterinari el qual valorarà la solució segons cada cas. Primer de tot s'acostuma a administrar antiinflamatoris per veure si el volum de la massa es desinflama i si no és així, se suggereix realitzar una operació. Existeixen diferents tècniques d'entre les quals la més utilitzada pel seu percentatge d'èxit és la de Morgan o de butxaca. En els casos en què la glàndula sigui molt gran, mòbil o el teixit conjuntival molt lax, s'acostuma a utilitzar una tècnica més agressiva anomenada cirurgia d'ancoratge. Aquesta cirurgia consisteix a retornar la glàndula rosada als teixits més profunds de l'ull. Després de les operacions són necessàries unes setmanes de tractament fins que la massa s'hagi desinflamat. Sota cap cas s'ha de provar d'extirpar o de tallar la glàndula.

 

Pàgines