Els uròlits o càlculs renal en gats

Si el nostre felí passa molta estona a la sorra amb dificultat i molèsties per orinar, pot ser que sigui un símptoma de càlculs renals (uròlits). Normalment parlem de pedres però és més correcte anomenar-los cristalls perquè es componen de substàncies químiques que es cristal·litzen a l’orina.

Existeixen dos tipus comuns d’uròlits:

  • Uròlits d’estruvita que requereixen una dieta especifica per ajudar a dissoldre’ls.
  • Uròlits d’oxalat (càlcics) que poden aparèixer per l’acidesa de l’orina. Gràcies al seu component calcificat els podem visualitzar fàcilment en una radiografia convencional. No es poden dissoldre i per tant és necessari eliminar-los quirúrgicament.

Depenent del tipus, la quantitat, la mida i la localització de les pedres, es requerirà un tipus de tractament o un altre. El veterinari és qui aconsellarà el procés a seguir, que pot anar des d’una simple dieta a una cirurgia per extreure’ls físicament.

Els uròlits són molt habituals en gats mascles castrats, que beuen poca aigua i estan estressats. Si es detecta que l’animal passa molta estona a la sorra, es queixa quan la fa servir, està inquiet o hi ha sang a l’orina, és important portar-lo al veterinari. Els uròlits poden portar algunes complicacions: 

  • Molèsties en orinar
  • Còlics
  • Sang a l’orina
  • Infeccions urinàries
  • Obstruccions urinàries. Aquesta és una urgència greu que s’ha d’atendre aviat (les primeres 24-48 h màxim), ja que pot comportar, fins i tot, la mort de l’animal.                                           

Per diagnosticar si l’animal pateix càlculs renals, és important explicar al veterinari tots els símptomes de l’animal i realitzar les proves pertinents:

  • Radiografia i/o ecografia per valorar l'estat dels ronyons, la bufeta i les viesurinàries a la recerca d’uròlits.
  • Palpació de l'abdomen per veure si el gat pateix dolor.
  • Analítica d'orina per detectar infeccions.
  • Anàlisi de la mostra de càlcul renal al laboratori.

 

 

LA TOXOPLASMOSI

La toxoplasmosi és una malaltia infecciosa provocada per un organisme intracel·lular anomenat “Toxoplasma Gondii”.

Cicle vital

Aquesta malaltia té tres formes diferents: trofozoït, oocists (ous) i quists titulars. El gat és l’hoste principal d’aquest paràsit; després d’ingerir-lo es multiplica a l’interior del seu intestí i és eliminat per excrements en forma d’oocists (d’ous) que poden infectar altres animals i humans. El gat només expulsa aquests “ous” una vegada durant 2-3 setmanes al llarg de la seva vida i només són infectius 24 h-48 h després d’estar fora del cos. L’ésser humà actua d’hoste intermediari infectant-se a través de la ingestió d’Oocists, per contacte amb excrements de gat o bé per ingesta de carn crua o verdura poc cuita. El sistema immunitari de l’ésser humà controla la infecció produint anticossos, es converteix en seropositiu i, normalment, no té símptomes. En alguns casos pot haver-hi afectació ganglionar, febre lleugera, diarrees lleus, mal de cap, malestar... però, en general, els símptomes desapareixen després de 2-6 mesos.

Transmissió i contagi

La transmissió de l’animal a l’home es coneix com a zoonosis.  Es poden infectar quasi tots els mamífers i, per tant, també es pot infectar la carn destinada al consum humà. Les fonts de contagi per a l’ésser humà són la carn crua, la verdura sense rentar i els excrements de gat. La toxoplasmosi també es pot contagiar via transplacentària de la mare al fetus, en aquest cas s’anomena “Toxoplasmosi Neonatal”. Per això, si una dona embarassada seronegativa (que no ha tingut mai contacte) s’infecta, la infecció pot provocar malformacions del fetus o avortament. En el cas d’estar embarassada, s’han de prendre més precaucions per a no contagiar-se, sobretot durant la primera meitat de la gestació.

Prevenció

És primordial que les persones immunodeprimides per alguna patologia, en edat de risc o bé embarassades seronegatives, prenguin precaucions per evitar la ingesta i el contacte amb els Oocists. A continuació, algunes recomanacions a tenir en compte:

1. Alimentació: menjar carn ben feta (>65 ºC) o bé congelada durant diverses setmanes (<20 ºC). No menjar verdures i/o vegetals crus o rentar-los molt bé. Tampoc s’han de menjar ous crus ni llet sense pasteuritzar 

2. Higiene: rentar-se bé les mans o utilitzar guants per manipular sorra de jardins i aliments (verdures i carn crua).

3. Animals: evitar que els nostres gats tinguin contacte amb gats del carrer. No alimentar els nostres gats amb carn crua i encarregar la neteja de les seves safates a persones no embarassades (malgrat que si s’utilitzen guants, el risc es minimitza i, a més, cal recordar que els Oocists només són infecciosos les primeres 24 h-48 h després d’haver estat expulsats en femta).

Cal remarcar, però, que el gat no és una font de contagi habitual. La majoria dels contagis es produeixen via alimentació. Així, una dona embarassada seronegativa pot viure amb el seu gat, tot i que haurà de tenir més precaucions a l’hora de manipular les seves femtes, amb la higiene i l’alimentació.

 

Tens algun dubte? No dubtis en contactar amb el teu veterinari per a més informació!

Piomètria: símptomes, diagnòstic i tractament

 

La piomètria és una afecció uterina comuna en gosses adultes sense esterilitzar. Es tracta d'una infecció de l'úter, no contagiosa, deguda a diferents factors com l'augment de progesterona després del zel, els canvis morfològics de l'endometri o una infecció bacteriana oportunista. El pronòstic de la malaltia depèn de la rapidesa amb què s'actuï, per això és important aplicar el tractament de manera urgent.


És més habitual en femelles sense esterilitzar de més de cinc anys, però també pot aparèixer a partir del primer zel. Es desenvolupa en una fase del cicle menstrual anomenada metaestre. L'animal presenta secrecions vaginals sanguinolentes o purulentes que es poden confondre fàcilment amb un zel que s'ha allargat molt més del normal o bé amb un segon zel poques setmanes després del primer. L'època de més risc per desenvolupar aquesta patologia és cap al mes o mes i mig després de l'últim zel.

Els símptomes més freqüents de la piomètria són la febre, la letargia, la inapetència, la set i, com a conseqüència, l'orina freqüent. En algunes ocasions l’animal pot presentar una panxa botida.

Existeixen dos tipus de piomètries, l'oberta i la tancada. En la primera, el coll de l'úter està obert amb una gran quantitat de pus que s'acumula a les banyes uterines i que escapa per la vulva. Aquest pus és el que el propietari pot confondre amb el zel. La piomètria tancada es manifesta de manera molt diferent de la primera i dóna poques pistes. És més perillosa perquè se sol diagnosticar força més tard, quan ja apareixen complicacions de salut més importants per la nostra gosseta.

El diagnòstic d’aquesta malaltia es realitza per anamnesis, exploració física, citologia vaginal i, l'ideal, és confirmar-la amb una ecografia abdominal. Una analítica general ens ajuda a fer-nos una idea de com està afectant el nostre animal aquesta infecció uterina.

El tractament sempre és la cirurgia. Es realitza una Ovariohisterectomía que és l'extirpació quirúrgica de l'úter i dels ovaris. D'aquesta manera eliminem físicament la infecció de l'animal. L'administració de fluïdoteràpia, antibioteràpia i analgèsics ens assegura una ràpida recuperació de la gossa després de la cirurgia.

En gosses esterilitzades aquesta patologia no es dóna, ja que, en haver inactivat el sistema reproductiu, la infecció és impossible. De fet, la piomètria és una de les principals causes per les quals els veterinaris recomanem esterilitzar les femelles entre el primer i segon zel, a banda de la disminució dràstica de la probabilitat de desenvolupar càncer de mama en un futur.

 

 

Vacunar els cadells

Vacunar els cadells

 

La vacunació de les nostres mascotes és un dels temes que més dubtes genera entre els propietaris d’animals. En el cas dels cadells, tot i que reben les primeres defenses amb el calostre de la mare, és important començar a vacunar-los en el moment adient. De fet, les defenses de la mare tenen una vida limitada; cap al mes i mig d’edat, la immunitat rebuda desapareix i és el moment de començar a vacunar perquè el cadell generi les seves pròpies defenses.

Gossos

En el cas dels gossos, la primera vacuna s’ha d’administrar als 45 dies de vida. Es tracta de la injecció contra la Parvovirosi, una malaltia vírica, molt contagiosa i mortal, que afecta especialment als cadells però també pot atènyer als gossos en edat adulta. La malaltia provoca diarrees sanguinolentes, ja que perjudica els intestins. A les 8 setmanes d’edat, s’ha d’administrar la segona vacuna, l’Heptavalent. És una injecció que dóna immunitat per 7 malalties diferents i que s’ha de repetir entre 3 setmanes i un mes després de la primera dosi. Una vegada administrades aquestes vacunes, només caldrà esperar una setmana perquè l’animal fabriqui les seves pròpies defenses i pugui sortir al carrer amb seguretat. Cal recordar però, que encara que falti alguna vacuna, s’aconsella que el cadell surti al carrer en braços del seu propietari per acostumar-se als sorolls, als cotxes i a la gent. A banda del calendari inicial de vacunació, és important saber que a Andorra és obligatori per llei posar la vacuna de la ràbia als 3 mesos d’edat. Quan ja s’han administrat aquestes primeres vacunes, cal fer un recordatori anual de l’Heptavalent i de la Ràbia per assegurar una bona immunitat per a la nostra mascota.

Gats

Pel que fa als gats, es comença el calendari de vacunació als 2 mesos d’edat amb la vacuna Trivalent, que s’ha de repetir tres setmanes després de la primera dosi.  Al cap d’una setmana, el cadell està immunitzat i pot sortir al carrer sense cap problema. La segona vacuna és la de la Ràbia. De la mateixa manera que passa amb els gossos, la llei andorrana també obliga a vacunar els gats d’aquesta malaltia als 3 mesos d’edat. Totes dues vacunes s’han de repetir anualment per garantir la immunitat dels felins.

Quan tenim un cadell, a part de les vacunes, també és molt important desparasitar l’animal internament, sigui un gos o un gat. La desparasitació s’ha de fer cada mes durant els primers sis mesos de vida i unes quatre vegades l’any al llarg de la resta de la vida de l’animal.

Existeixen altres vacunes i tractaments que poden assegurar la salut de les nostres mascotes. Davant de qualsevol dubte, sempre és aconsellable contactar amb el nostre veterinari que és qui millor ens aconsellarà sobre els passos a seguir a l’hora de garantir la salut dels nostres animalons.

 

 

Els perills de la processionària de pi en els animalons

Avui us volem acostar a una gran desconeguda per la majoria de propietaris d'animals de companyia: la processionària del pi. Aquestes erugues són un perill real i propi de la primavera per a les nostres mascotes. De març a maig, és molt freqüent trobar al bosc, als parcs i fins i tot als jardins, unes fileres llargues i peludes que es mouen; són les erugues de la processionària del pi. Aquestes erugues són sensibles al fred i a la humitat i viuen als boscos de pins i cedres de tota la península Ibèrica i Balears. Si bé a Andorra no són gaire freqüents, ja que no viuen en zones per sobre dels 1500 metres d'altitud, sí que ho són a les parròquies baixes així com a la Seu i a l'Alt Urgell.

 

El cicle biològic de l'eruga processionària dura tot l'any. Durant l'hivern, les larves solen romandre al niu tot el dia i surten a la nit a alimentar-se de les fulles del pi on viuen. Quan s'acaba el fred hivernal, disminueixen les pluges i comença a pujar la temperatura, les erugues comencen a baixar de l'arbre en forma de processó buscant el lloc adequat on enterrar-se i teixir el capoll del qual, a finals d'estiu, en sortirà una papallona. Aquestes papallones, que solen viure un o dos dies, volen al final de la tarda fins a les fulles de pins i cedres per pondre-hi els seus ous. En pocs dies, d'aquests ous surten noves erugues que s'alimentaran de les fulles fins que siguin prou grans per a desplaçar-se a la zona de l'arbre on construiran un nou niu. Aquests nius són molt fàcils de reconèixer: s'assemblen a bosses grans de cotó-fluix enganxades als extrems de les branques.

 

Precisament és a la primavera, durant la peregrinació que fan pels sòls dels boscos, que constitueixen un perill important per a les nostres mascotes. Les podeu identificar fàcilment, ja que tenen el cap i la pell de color negre amb els laterals grisos.

 

Però allò que més crida l'atenció de les erugues és la gran quantitat de pèls vermellosos que presenten a l'esquena i que s'anomenen Tricomes. Cada eruga té uns 500.000 tricomes que, sota el microscopi, s'assemblen a petites fletxes enverinades. La seva mida petita i la facilitat amb què es desprenen i es claven a la pell, fa que el mínim contacte amb l'eruga produeixi efectes importants. Són extremadament verinoses, produeixen urticàries i al·lèrgies cutànies en persones i animals. També poden produir quadres respiratoris de diversa gravetat, ja que els corrents d'aire poden arrossegar partícules d'aquests pèls. Un altre dels perills d'aquestes erugues és la Histamina, una substància altament inflamatòria i urticant que disparen quan se senten amenaçades per la proximitat de l'animal.

 

El primordial és intentar evitar el contacte del nostre gos amb l'eruga. Cal passejar-lo per zones lliures de processionària. Si no podem evitar zones de pins infectats, hem d'estar alerta perquè no s'apropi a olorar-les o llepar-les. Els gossos joves, a causa de la seva curiositat innata i les seves ganes de jugar, són els que tenen més risc d'entrar en contacte amb l'eruga. No hem de deixar els cadells en zones afectades sense supervisió, ja que les llargues fileres d'erugues en moviment són un irresistible reclam per la majoria de gossos.

 

Si, malauradament, el nostre gos té contacte amb l'eruga, la reacció es desencadena de manera immediata: comencen a bavejar i se'ls inflama la llengua. La llengua presenta coloracions vermelles o morades que desenvolupen úlceres i ampolles amb líquid, que recorden molt a les cremades. També se'ls pot inflamar la cara donant una sensació de "gos globus". El gos presenta de seguida molèsties evidents: dolor en obrir la boca, picor a la cara i a la boca i, sovint, vomiten trossos d'eruga. Els casos més greus són aquells en què s'empassen diverses erugues i poden produir fins i tot la mort del nostre animal, ja que la llengua, la glotis i la laringe poden inflamar-se de manera important complicant la respiració de l'animal.

 

Si el vostre animaló ha tingut contacte amb erugues, renteu-li la boca amb aigua temperada i dueu-lo ràpidament al vostre veterinari. Li administraran corticoides i antihistamínics d'acció ràpida per via endovenosa.

 

En la majoria dels casos, tot i arribar ràpidament al servei d'urgències veterinàries, no es poden evitar lesions importants a la llengua. El més habitual és que la vida de l'animal no corri perill però que es perdi algun tros de llengua. En general les cicatrius a la llengua que acaben quedant no són un problema perquè l'animal segueixi bevent o menjant amb normalitat.

Pàgines