Els perills de la processionària de pi en els animalons

Avui us volem acostar a una gran desconeguda per la majoria de propietaris d'animals de companyia: la processionària del pi. Aquestes erugues són un perill real i propi de la primavera per a les nostres mascotes. De març a maig, és molt freqüent trobar al bosc, als parcs i fins i tot als jardins, unes fileres llargues i peludes que es mouen; són les erugues de la processionària del pi. Aquestes erugues són sensibles al fred i a la humitat i viuen als boscos de pins i cedres de tota la península Ibèrica i Balears. Si bé a Andorra no són gaire freqüents, ja que no viuen en zones per sobre dels 1500 metres d'altitud, sí que ho són a les parròquies baixes així com a la Seu i a l'Alt Urgell.

 

El cicle biològic de l'eruga processionària dura tot l'any. Durant l'hivern, les larves solen romandre al niu tot el dia i surten a la nit a alimentar-se de les fulles del pi on viuen. Quan s'acaba el fred hivernal, disminueixen les pluges i comença a pujar la temperatura, les erugues comencen a baixar de l'arbre en forma de processó buscant el lloc adequat on enterrar-se i teixir el capoll del qual, a finals d'estiu, en sortirà una papallona. Aquestes papallones, que solen viure un o dos dies, volen al final de la tarda fins a les fulles de pins i cedres per pondre-hi els seus ous. En pocs dies, d'aquests ous surten noves erugues que s'alimentaran de les fulles fins que siguin prou grans per a desplaçar-se a la zona de l'arbre on construiran un nou niu. Aquests nius són molt fàcils de reconèixer: s'assemblen a bosses grans de cotó-fluix enganxades als extrems de les branques.

 

Precisament és a la primavera, durant la peregrinació que fan pels sòls dels boscos, que constitueixen un perill important per a les nostres mascotes. Les podeu identificar fàcilment, ja que tenen el cap i la pell de color negre amb els laterals grisos.

 

Però allò que més crida l'atenció de les erugues és la gran quantitat de pèls vermellosos que presenten a l'esquena i que s'anomenen Tricomes. Cada eruga té uns 500.000 tricomes que, sota el microscopi, s'assemblen a petites fletxes enverinades. La seva mida petita i la facilitat amb què es desprenen i es claven a la pell, fa que el mínim contacte amb l'eruga produeixi efectes importants. Són extremadament verinoses, produeixen urticàries i al·lèrgies cutànies en persones i animals. També poden produir quadres respiratoris de diversa gravetat, ja que els corrents d'aire poden arrossegar partícules d'aquests pèls. Un altre dels perills d'aquestes erugues és la Histamina, una substància altament inflamatòria i urticant que disparen quan se senten amenaçades per la proximitat de l'animal.

 

El primordial és intentar evitar el contacte del nostre gos amb l'eruga. Cal passejar-lo per zones lliures de processionària. Si no podem evitar zones de pins infectats, hem d'estar alerta perquè no s'apropi a olorar-les o llepar-les. Els gossos joves, a causa de la seva curiositat innata i les seves ganes de jugar, són els que tenen més risc d'entrar en contacte amb l'eruga. No hem de deixar els cadells en zones afectades sense supervisió, ja que les llargues fileres d'erugues en moviment són un irresistible reclam per la majoria de gossos.

 

Si, malauradament, el nostre gos té contacte amb l'eruga, la reacció es desencadena de manera immediata: comencen a bavejar i se'ls inflama la llengua. La llengua presenta coloracions vermelles o morades que desenvolupen úlceres i ampolles amb líquid, que recorden molt a les cremades. També se'ls pot inflamar la cara donant una sensació de "gos globus". El gos presenta de seguida molèsties evidents: dolor en obrir la boca, picor a la cara i a la boca i, sovint, vomiten trossos d'eruga. Els casos més greus són aquells en què s'empassen diverses erugues i poden produir fins i tot la mort del nostre animal, ja que la llengua, la glotis i la laringe poden inflamar-se de manera important complicant la respiració de l'animal.

 

Si el vostre animaló ha tingut contacte amb erugues, renteu-li la boca amb aigua temperada i dueu-lo ràpidament al vostre veterinari. Li administraran corticoides i antihistamínics d'acció ràpida per via endovenosa.

 

En la majoria dels casos, tot i arribar ràpidament al servei d'urgències veterinàries, no es poden evitar lesions importants a la llengua. El més habitual és que la vida de l'animal no corri perill però que es perdi algun tros de llengua. En general les cicatrius a la llengua que acaben quedant no són un problema perquè l'animal segueixi bevent o menjant amb normalitat.